D
H
M
S

NOTíCIES

DE LA MITJA DE GRANOLLERS

El parc de corredors

Fa uns anys (no pas pocs, potser 15), qui subscriu aquest escrit va fer una estimació, per un article a la revista Marathon, sobre el parc de corredors que hi havia a Catalunya en aquell moment, si fa o no fa, quan la bombolla del “running” començava a inflar-se. La xifra estimativa que en va sortir va estar al voltant dels 4.000 corredors. Era una època a on la Marató de Barcelona (aleshores anomenada Marató de Catalunya), aplegava uns 2.000 corredors. Avui n’aplega vuit o deu vegades més. (más…)

El comiat de la Dama de Bronze

María Vasco, la primera i únic medallista olímpica en la història de l’atletisme espanyol ha anunciat aquesta setmana la seva retirada de l’alta competició. És, pràcticament, tota una vida dedicada a l’atletisme de elit, ja que es tracta d’una marxadora que va a començar a destacar des de ben joveneta, amb quatre actuacions en Campionats del mòn júnior i una en el Campionat d’Europa júnior de Donosti’1993. Durant es Jocs Olímpics del Sydney’2000 va obtenir la medalla de bronze en els 20 quilòmetres marxa, afavorida per desqualificacions (justes, com totes), d’altres marxadores en els darrers instants de la cursa. La altra medalla en alta competició la obtingué al 2007, a Osaka, amb motiu dels Campionats del Mòn, i en la prova, també, dels 20 km marxa. Fou, igual que a Sydney set anys abans, una medalla de bronze. (más…)

La màgia del nord

28.285 atletes inscrits, 23.637 atletes sortits, i 23.590 corredors arribats (o, el que és el mateix, 47 abandonaments), i 1.800 corredors desqualificats per l’organització (sí, heu llegit bé, 1.800), degut a què no varen sortir del calaix que els pertocava. Aquesta darrera dada diu ben poc de la moral esportiva d’alguns corredors (i no pas pocs, pel que es veu, malauradament), perquè algú es pot despistar involuntàriament i col·locar-se en un calaix equivocat, però que es confonguin 1.800 participants… De fet, molt possiblement si les organitzacions no establissin voluntaris que controlessin l’accés als calaixos, la graella de sortida seria, en aquest sentit, caòtica, i n’estem convençuts que no pas pocs es posarien allà a on els donen la gana, sense respectar les indicacions de l’organització ni el color del seu dorsal. (más…)

El mestre Pucurull

Si demà féssim una enquesta entre tots els corredors populars de Catalunya, i demanéssim quin d’ells els sembla més mediàtic i conegut, segurament el nom que mes sonaria seria el d’en Miquel Pucurull. En Miquel, als seus 74 anys, continua trotant Diagonal amunt. Diagonal avall, un dia si i un altre també, xino-xano, al seu ritme, pausat però constant, com aquell que té tot el temps del qui ja ho ha fet gairebé tot en aquesta vida, i a la vegada no té cap pressa per marxar d’aquest món. Ell sempre diu, emulant a en Joan Manuel Serrat, a “Mediterráneo”, allò de “si un día para mi mal viene a buscarme la parca / empujad al mar mi barca con un levante otoñal / y dejad que el temporal / desguace sus alas blancas”. En Miquel desitja que quan li arribi, com ell mateix diu, “el de la parca”, el trobi amb les sabatilles posades, el cronòmetre en marxa i perfectament uniformat amb la roba de córrer. Però, capficat com és ell, s’ha proposat marxar d’aquesta vida d’aquí a 30 anys més (com a mínim), perquè, curiós com és ell, pensa que encara ha de veure moltes coses. (más…)

GROVER

Carles Castillejo (entre el seu cercle d’amics i coneguts, i a les xarxes socials, se’l sol anomenar també pel sobrenom), va guanyar el darrer campionat d’Espanya de Marató a Donosti, establint una marca mínima per al Campionat d’Europa de Zurich. L’atleta d’adidas va arribar a meta amb la “cinquena marxa” posada, esprement-se al màxim i assolint la marca mínima per tan sols 17 segons. Del 12 al 17 d’agost, si cap contratemps ho impedeix, en Carles Castillejo, serà, de nou, internacional amb la selecció espanyola. Gairebé, de fet, no s’ha perdut cap “alta competició” amb la selecció absoluta des de l’any 2003.
(más…)

Sense documents

Un any, amb motiu d’una edició de la Mitja, un atleta va acabar, malauradament a l’hospital. Quan, des de l’organització, se li va anar a fer la lògica visita de cortesia per ingressar-se pel seu estat, la sorpresa va ser… el nom de la persona ingressada no coincidia amb les dades del dorsal que portava! O sigui, que dit d’una altra manera, el malalt no s’havia inscrit per la cursa, i algú li havia prestat el seu dorsal.

A mesura que les inscripcions per la Mitja es van esgotant comencen a sorgir corredors que ens demanen si, en cas que s’acabin els pitrals, poden córrer la cursa sense haver-se inscrit. Això és com demanar-li a un policia local, tot fent una rialleta amable, si ens permet fer un canvi de sentit en un lloc que no és permès. Com a organització mai podem emparar la idea de participar en una cursa sense estar inscrit.

La Mitja, com qualsevol cursa, és reservada per a aquells que han pagat la seva inscripció. Entenem que, malauradament, any rere any es queden sense córrer persones que haguessin desitjat participar-hi. Que més voldríem, des de l’organització, que poder-hi encabir a tothom que volgués formar-ne part de la festa de la Mitja i del Quart, però logisticament, és impossible, i el nombre d’inscrits s’ha de limitar.

Quan un corredor sense dorsal és enmig d’una cursa, ocupa un espai que no li pertoca, es converteix, sovint, en un molèstia per als cronometradors i per a la resta de participants “documentats” i que si han tingut el detall de passar per caixa. A més, l’atleta sense pitrals “ajuda” a saturar la zona de meta i algun, dels més agosarats, fins i tot no té cap reparo en agafar l’avituallament quan li ve de gust, o intentar de fer-se amb l’obsequi de meta, quan té ocasió. Voler córrer una cursa sense dorsal és com voler entrar “a la brava” en un concert o en un estadi de futbol amb l’aforament esgotat. Un gest que, si apliquem el sentit comú, no s’entén.

De fet, si li expliquem a un atleta alemany o britànic, posem per cas, que a casa nostra, en cada cursa multitudinària, hi ha un percentage no menyspreable de corredors sense dorsal, i que a mès a mès, aquesta xifra va “in crescendo”, es mostren excèptics. A casa seva, aquestes coses, en les seves curses, no s’estilen. Potser que, en aquest aspecte, tambè mirem cap a Europa, i deixem de fer, si se’ns permet la expressió, el “ridícul esportiu.” Els pobres organitzadors i participants “legalitzats” no s’ho mereixen.

Per Albert Caballero Recio

L’estrella s’anomenarà Kipsang?

Cada any, des de fa ja unes quantes temporades, la Mitja Marató de Granollers té com a tradició portar a l’atleta més destacat del moment, el més rellevant, el de major “caché”, tant en l’àmbit català, com a nivell estatal i internacional. Enguany, tot i que encara és aviat per començar a desgranar la margarida de qui serà l’escollit el pròxim 2 de febrer de 2014, hi ha un nom que l’organització hauria de sospesar com a primera opció; Wilson Kipsang.

Fa tres setmanes, a Berlín, aquest kenià patrocinat per adidas, el mateix “sponsor” de la Mitja, va batre el rècord de la marató, establint-lo en 2h03.23. Wilson Kipsang (res a veure amb Geoffrey Kipsang, tercer classificat a la mateixa marató berlinesa), és un kalenji nascut a Keiyo, com tants d’altres grans corredors kenians (Stephen Cherono, abans de nacionalitzar-se catarí i passar-se a anomenar Said Saaeed Shaheen, Abraham Cherono, Vivian Cheruiyot…), que han tingut en aquest punt de la Vall del Rift el seu bressol, i que després hi han delectat a la humanitat amb extraordinàries exhibicions atlètiques. Keiyo, a més de ser un punt geogràfic, és també el nom de l’ètnia que dona nom als que hi han nascut allà.

Wilson Kipsang és, sobretot, un atleta regular en la distància de la marató. Va debutar a París’2007, fent 2h07:14 i arribant tercer. Tres anys després va millorar la seva tarja de presentació maratoniana a Frankurt’2010, fent 2h04:57, i a l’any següent va millorar en 64 segons la seva marca en aquesta distància. Al 2012 va completar la marató de Londres en 2h04:44, i, enguany, ha fet 2h03:23 a Berlín.

La seva millor marca en mitja marató, aconseguida al 2012, és de 58:59 (Ras Al-Jaima, als Emirats Àrabs Units), assolida al 2012, i passant aquell dia en 41:35 pel quilòmetre 15. Tant de bo el poguéssim tenir a Granollers d’aquí a uns mesos, i ens regales una altra mitja per sota de l’horeta… Mentrestant, Wilson Kipsang continuarà acumulant gambada rere gambada a Iten, el lloc d’entrenament preferit, per excel·lència, dels millors fondistes kenians (i no kenians), i a on s’hi concentra la densitat més gran de figures fondistes del planeta. L’organització de la Mitja, doncs, ja té una idea per començar a negociar la contractació del “crack” de 2014. Una altra cosa serà que s’arribi, o no, a un acord amb el representant de Kipsang, o que l’atleta pugui o vulgui venir a córrer a Granollers per aquelles dates. El temps, com sempre, ens traurà de dubtes.

Per Albert Caballero Recio

SUBSCRIURE'M

Subscriu-te a la nostra newsletter i et mantindrem informat: