D
H
M
S

El mestre Pucurull

Si demà féssim una enquesta entre tots els corredors populars de Catalunya, i demanéssim quin d’ells els sembla més mediàtic i conegut, segurament el nom que mes sonaria seria el d’en Miquel Pucurull. En Miquel, als seus 74 anys, continua trotant Diagonal amunt. Diagonal avall, un dia si i un altre també, xino-xano, al seu ritme, pausat però constant, com aquell que té tot el temps del qui ja ho ha fet gairebé tot en aquesta vida, i a la vegada no té cap pressa per marxar d’aquest món. Ell sempre diu, emulant a en Joan Manuel Serrat, a “Mediterráneo”, allò de “si un día para mi mal viene a buscarme la parca / empujad al mar mi barca con un levante otoñal / y dejad que el temporal / desguace sus alas blancas”. En Miquel desitja que quan li arribi, com ell mateix diu, “el de la parca”, el trobi amb les sabatilles posades, el cronòmetre en marxa i perfectament uniformat amb la roba de córrer. Però, capficat com és ell, s’ha proposat marxar d’aquesta vida d’aquí a 30 anys més (com a mínim), perquè, curiós com és ell, pensa que encara ha de veure moltes coses.
Ell va veure néixer el moviment de les curses populars a casa nostra en l’època de la transició, de la mà d’en Ramon Oliu (q.p.d.), en honor al qual organitza altruistament una cursa cada any a Cantonigròs, el poble natal d’en Oliu. En Miquel coneix bé la Marató de Barcelona (abans anomenada de Catalunya), acabant a la Rambla de Barcelona, al Moll de la Fusta o a l’interior de l’Estadi Joan Serrahima. En Miquel recorda la seva Marató barcelonina passant pel carrer Muntaner, o per la Zona Franca. I sobretot, en Miquel sap el que és posar-se al capdavant d’una manifestació per fer tornar la Marató de Barcelona a Barcelona, cap l’any 2005, quan, per motius que ara ja no venen al cas, els 42,195 quilòmetres van desaparèixer de la Ciutat Comptal.
En l’haver d’en Miquel hi trobem l’haver escrit pam a pam sobre la fisonomia de moltes curses catalanes, tenir una filla que va arribar a ser maratoniana d’elit i internacional amb la selecció espanyola (l’Elisenda), i tenir al seu costat a una dona com la Felicitat que li ha fet costat en les curses, i en tantes d’altres coses de la vida, durant, valgui la redundància, pràcticament tota una vida. I, sobretot, en l’haver d’en Miquel hi ha el fet de córrer un dia i un altre, any rere any, predicant amb l’exemple, i, estimant, com el que mes, aquesta beneïda activitat consistent en posar un peu per davant de l’altre, el més ràpid possible. Mestre, per molts anys, per molares curses, per molts exemples, i per molts consells. Com canta l’italià Eros Ramazzotti, “Grazie di esistere” (mercès per existir).

Per Albert Caballero Recio

SUBSCRIURE'M

Subscriu-te a la nostra newsletter i et mantindrem informat: