Moltes gràcies Granollers, les Franqueses del Vallès i la Garriga!!!

07 DE febrer DEL 2014


Ara fa encara no cinc mesos, amb una amiga, la Núria, ens vam animar a anar a córrer tres cops per setmana. Durant aquest temps vam participar en algunes curses de 10km. I això ens va acabar portant a animar-nos a intentar fer la nostra primera mitja marató.
Molts ens deien que fèssim la Mitja de Granollers perquè tenia quelcom més que la resta de curses. Jo sincerament, no les tenia totes ja que era tota sobre asfalt i a mi m’agrada més córrer sobre terra. Però finalment ens vam apuntar.
Aquest diumenge passat, va arribar el gran dia. I vaig poder descobrir perquè es diu de la Mitja de Granollers que és única.
Podria dir que és especial per vàries coses. Però totes aquestes es podrien resumir en una sola paraula: MULTITUD (però en el bon sentit de la paraula).
Participen una multitud de corredors (o “runners” com es diuen ara). En aquesta edició erem més de 12.000 i creieu-me que fa goig, pel color, pel bon rotllo, per l’ambient,… Durant tota la cursa podies mirar endavant o endarrera i mai veies el final de totes aquelles “formiguetes atòmiques” de diferents colors corrent.
Hi ha una multitud de voluntaris. Crec recordar haver llegit en algún lloc, que eren més de 800! Des d’aquí donar les gràcies a cadascun d’ells per fer-ho possible. Però sobretot a la Glòria, una voluntària de la Mitja de fa anys, que estava al quilòmetre 15 i que com a amiga, em va animar més que a la resta. O així ho vaig notar!

I finalment i per mi, el que va fer més especial la Mitja: la multitud de gent que hi ha als carrers animant. Us puc assegurar que no m’he trobat mai amb una cosa semblant i molt em temo que no en trobaré gaires més així. No recordo haver fet més de 300 metres sense trobar-me gent animant. Sigui en el seu pas per les poblacions, polígons o per la carretera. Però recordaré sempre i especialment dos llocs:
– Cap al km 10, quan les forces comencen a decaure i arribàvem a La Garriga. Allà on ja comences a pensar seriosament si seràs capaç de completar els poc més de 21km, et trobes un munt de gent a banda i banda de la carretera animant, aplaudint i cridant el teu nom tot i que no et coneixen de res (el nom el sabien perquè ho posava el dorsal eh!). On els més petits disfrutaven i eren feliços xocant la teva mà. Però el que no saben és que a mi encara em feia més feliç poder xocar la mà amb ells. Jo anava buscant mans com si fossin bonus extra d’energia, igual que els espinacs per en “Popeye”. Allà recordo que ens vam mirar amb la Núria i vam dir mare meva quin “subidón”. Un cop finalitzada la cursa, he vist que aquells quilòmetres són els que vaig fer més ràpids, tot i el cansament que ja portava.
– I l’altre lloc que recordo especialment era cap al km 18. Estava entre les Franqueses i Granollers i faltava poc més de 3km per arribar al final. Les cames i el cap ja estaven a les últimes, el ritme baixava. I la Núria ja m’havia tret alguns minuts d’avantatge. En aquell moment, si no em vaig aturar i posar a caminar fins al final, va ser per la quantitat de gent que hi havia en aquella interminable recta, cridant i tirant de tu cap a la Meta amb els seus ànims. Quines ganes de plorar em venien per l’emoció (i ho vaig acabar fent quan ens vam trobar a la Meta amb la Núria).
Us ben asseguro que si vaig aconseguir l’objectiu que em vaig proposar per la meva primera mitja marató, que no era cap altre que acabar-la sense parar de córrer en cap moment i a poder ser amb poc més de 2 hores, va ser per l’animació als carrers. Quin gran PÚBLIC!!

Eva (Dorsal 10914)