Sense documents

04 DE novembre DEL 2013


Un any, amb motiu d’una edició de la Mitja, un atleta va acabar, malauradament a l’hospital. Quan, des de l’organització, se li va anar a fer la lògica visita de cortesia per ingressar-se pel seu estat, la sorpresa va ser… el nom de la persona ingressada no coincidia amb les dades del dorsal que portava! O sigui, que dit d’una altra manera, el malalt no s’havia inscrit per la cursa, i algú li havia prestat el seu dorsal.

A mesura que les inscripcions per la Mitja es van esgotant comencen a sorgir corredors que ens demanen si, en cas que s’acabin els pitrals, poden córrer la cursa sense haver-se inscrit. Això és com demanar-li a un policia local, tot fent una rialleta amable, si ens permet fer un canvi de sentit en un lloc que no és permès. Com a organització mai podem emparar la idea de participar en una cursa sense estar inscrit.

La Mitja, com qualsevol cursa, és reservada per a aquells que han pagat la seva inscripció. Entenem que, malauradament, any rere any es queden sense córrer persones que haguessin desitjat participar-hi. Que més voldríem, des de l’organització, que poder-hi encabir a tothom que volgués formar-ne part de la festa de la Mitja i del Quart, però logisticament, és impossible, i el nombre d’inscrits s’ha de limitar.

Quan un corredor sense dorsal és enmig d’una cursa, ocupa un espai que no li pertoca, es converteix, sovint, en un molèstia per als cronometradors i per a la resta de participants “documentats” i que si han tingut el detall de passar per caixa. A més, l’atleta sense pitrals “ajuda” a saturar la zona de meta i algun, dels més agosarats, fins i tot no té cap reparo en agafar l’avituallament quan li ve de gust, o intentar de fer-se amb l’obsequi de meta, quan té ocasió. Voler córrer una cursa sense dorsal és com voler entrar “a la brava” en un concert o en un estadi de futbol amb l’aforament esgotat. Un gest que, si apliquem el sentit comú, no s’entén.

De fet, si li expliquem a un atleta alemany o britànic, posem per cas, que a casa nostra, en cada cursa multitudinària, hi ha un percentage no menyspreable de corredors sense dorsal, i que a mès a mès, aquesta xifra va “in crescendo”, es mostren excèptics. A casa seva, aquestes coses, en les seves curses, no s’estilen. Potser que, en aquest aspecte, tambè mirem cap a Europa, i deixem de fer, si se’ns permet la expressió, el “ridícul esportiu.” Els pobres organitzadors i participants “legalitzats” no s’ho mereixen.

Per Albert Caballero Recio