28.285 atletes inscrits, 23.637 atletes sortits, i 23.590 corredors arribats (o, el que és el mateix, 47 abandonaments), i 1.800 corredors desqualificats per l’organització (sí, heu llegit bé, 1.800), degut a què no varen sortir del calaix que els pertocava. Aquesta darrera dada diu ben poc de la moral esportiva d’alguns corredors (i no pas pocs, pel que es veu, malauradament), perquè algú es pot despistar involuntàriament i col·locar-se en un calaix equivocat, però que es confonguin 1.800 participants… De fet, molt possiblement si les organitzacions no establissin voluntaris que controlessin l’accés als calaixos, la graella de sortida seria, en aquest sentit, caòtica, i n’estem convençuts que no pas pocs es posarien allà a on els donen la gana, sense respectar les indicacions de l’organització ni el color del seu dorsal.
En l’apartat d’elit, triomf pel gallec Pedro Nimo (1h04:30), segona plaça del maresmenc de Sant Pol de Mar Marc Roig (1h05:49), i tercera posició per al madrileny Chema Martínez (1h06:28). Just Sociats arribava dotze segons més tard a meta que el nou corredor d’Adidas. En la categoria femenina, victòria per la corredora de 39 anys Claudia Behobide (1h 16:20), seguida de la alavesa Elena Loyo (1h18:27), i de l’asturiana Itziar Méndez (1h19:24). La nota negativa de la cursa fou la mort d’una corredora navarresa, de Zizur Mayor, de 30 anys, i que respon a les inicials de A.E., per aturada cardio-respiratòria, a 2 km de l’arribada, a l’alçada del pont de Kursaal. Tot i que els assistències mèdiques van actuar amb celeritat, no pogueren salvar-li la vida. Que en pau descansi aquesta valenta navarresa.
I, per descomptat, un any mes, l’espectacle fou la nota predominant de la cursa donostiarra. Fa dos anys una forta calor la convertí en quasi èpica, l’any passat, un aiguat, i enguany, el protagonista climatològic fou el vent, la qual cosa es fa palès a l’hora de comprovar les marques dels corredors. El públic abarrotà les dues bandes de la carretera quasi durant els 19.865 metres de la cursa, i els alts de Gaintxuritzketa i de Miracruz tornaren a ser els punts mes espectaculars de la cursa, com es diria en castellà, “el santo y seña” de la prova. Una prova que és, amb permís de moltes altres d’altíssim nivell, la mes mítica d’Espanya, si se’ns permet la nostra opinió. L’any vinent, la màgia del nord complirà 50 anys. I que en siguin molt mes.
Per Albert Caballero Recio
