El parc de corredors

14 DE desembre DEL 2013


Fa uns anys (no pas pocs, potser 15), qui subscriu aquest escrit va fer una estimació, per un article a la revista Marathon, sobre el parc de corredors que hi havia a Catalunya en aquell moment, si fa o no fa, quan la bombolla del “running” començava a inflar-se. La xifra estimativa que en va sortir va estar al voltant dels 4.000 corredors. Era una època a on la Marató de Barcelona (aleshores anomenada Marató de Catalunya), aplegava uns 2.000 corredors. Avui n’aplega vuit o deu vegades més.
De mica en mica la famosa bombolla ha anat creixent, i, així, només amb una sola cursa, se sol sobrepassar, a la ciutat de Barcelona, els 10.000 corredores en quatre o cinc ocasions a l’any. El nombre d’atletes i de proves s’ha multiplicat exponencialment. Ara, les competicions tenen un nivell d’exigència, i de preu, més elevat que fa deu, i ja no diguem, vint anys. El corredor sap que ha de pagar i exigeix una qualitat en la cursa, i l’organitzador sap que, si vol tenir una bona inscripció, ha d’oferir bons serveis, pagar uns costos, i convertir-se, durant uns mesos de la seva vida, en un gestor i, fins i tot, en un empresari. Un servidor coneix organitzadors que han perdut diners en no arribar al nombre d’inscrits previst. Allò de muntar una cursa amb molt bona voluntat i “amb el que em vulguin donar”, de mica en mica, va passant a la història (sense desmerèixer gens ni mica a aquells organitzadors que muntaven, o munten, curses sense cap ànim de lucre i d’una manera digníssima). Ara, el corredor, el nou incorporat a la beneïda moda del “running”, i el que porta tota la vida fent curses, han acceptat de millor o pitjor grat que, per competir,¡ entre 5 qms i una mitja marató, hauran de pagar, la majoria de les vegades, de 10 a 20 euros.
Paral·lelament que el nombre de curses s’ha multiplicat, també n’hi ha d’altres, fins i tot històriques, que han perdut inscrits. Eres proves en les quals, en d’altres temps, si no t’hi apuntaves d’hora et quedaves sense pitral. Ara, sovint, aquests organitzadors veuen com no arriben a omplir el 100% de la inscripció que poden suportar (que no fan “ple”, vaja). El descens potser no ha estat massa agosarat, potser un 10%, tot i que n’hi ha alguna que ha arribat a tenir fins a un 40% menys d’apuntats respecte als seus millors temps. I, per acabar-ho d’adobar, ha aparegut la moda dels “sense papers”, és a dir, corredors que competeixen sense dorsal, i, evidentment, sense passar per caixa.
Conclusió? Avui en dia la proliferació i el ventall de curses és tal que, a excepció de les curses organitzades a Barcelona-ciutat, cada cop és més complicat que una cursa “de classe mitjana” de l’Àrea Metropolitana de Barcelona arribi al miler de participants. Hi ha excepcions, sobretot pel que fa a les “grans” mitges maratons “de sempre”, (Granollers, Montornès, Mataró, etc.), però el ventall de curses és tal (algun cop, fins a cinc o sis en un mateix cap de setmana, arreu de Catalunya), que el corredor de l’Àrea Metropolitana de Barcelona no necessita, sovint, fer més de 20 quilòmetres per competir. I, si aquell cap de setmana no en té cap, de cursa, en aquest radi, a la setmana següent segurament sí que en tindrà. Un exemple clar d’allò de la llei de la “oferta i la demanda”; major oferta, més a repartir, i, en molts cassos, lleuger descens d’inscripció. Coses del mercat.
Albert Caballero