El comiat de la Dama de Bronze

07 DE desembre DEL 2013


María Vasco, la primera i únic medallista olímpica en la història de l’atletisme espanyol ha anunciat aquesta setmana la seva retirada de l’alta competició. És, pràcticament, tota una vida dedicada a l’atletisme de elit, ja que es tracta d’una marxadora que va a començar a destacar des de ben joveneta, amb quatre actuacions en Campionats del mòn júnior i una en el Campionat d’Europa júnior de Donosti’1993. Durant es Jocs Olímpics del Sydney’2000 va obtenir la medalla de bronze en els 20 quilòmetres marxa, afavorida per desqualificacions (justes, com totes), d’altres marxadores en els darrers instants de la cursa. La altra medalla en alta competició la obtingué al 2007, a Osaka, amb motiu dels Campionats del Mòn, i en la prova, també, dels 20 km marxa. Fou, igual que a Sydney set anys abans, una medalla de bronze.
El palmarès d’aquesta marxadora de Viladecans, bressol d’altres marxadors d’alta volada, està farcit d’actuacions destacades en Campionats d’Europa, Mundials i Jocs Olímpics. Concretament, l’atleta llobregatenca acumula cinc actuacions en Jocs Olímpics, nou en mundials i quatre en campionats d’Europa. Per si no n’hi hagues prou, te en el seu palmarès vuit participacions en la Copa del Mòn de Marxa, i altres tantes en Copes d’Europa de marxa. En l’actualitat ostenta cinc rècords d’Espanya absoluts (o sigui, com qui diu, gairebé tots els que es poden obtenir).
Però per sobre de les marques i de les medalles, la María ha estat un atleta sempre sacrificada, amb un somriure per a tothom, sempre a punt per a competir, i amb pràcticament un quart de segle en l’alta competició a on ningú pot dir una mala paraula d’ella. Ha sabut ser atleta de club quan tocava ser atleta de club (amb el Natació Barcelona, amb l’Integra 2 de l’Hospitalet, amb el Playas de Jandía, i amb el Barça i l’Agrupació Esportiva Blanc-i-Blau), i un atleta que, a la vegada, s’ha sabut buscar les garrofes per si mateixa quan ha tocat, com ho mostra el fet d’haver fundat el seu propi club a l’any 2009, quan, per culpa de la crisi, els equips del panorama nacional d’atletisme van haver de reduir, en general, dràsticament els seus pressupostos. Com a curiositat, també ha estat una bona corredora, amb una millor marca d’1h23.42 en la mitja marató, o que també sap el que és guanyar i fer diversos podis en la Cursa de les Dones de Barcelona.
És, com Mari Cruz Díaz, Reyes Sobrino, Emilia Cano,Valentí Massana, Dani Plaza, Jesús García Bragado, Josep Marín, Jordi Llopart, i un llarg etcètera, la viva història de la marxa espanyola. Una marxa de la qual a Espanya, malauradament, nomes ens solem en recordar tots (públic, premsa, etc.), quan arriben les altes competicions i anem escassos de medalles. I una marxa catalana que ha tingut el seu sant i senya dels seus representants en una execució tècnica quasi perfecta, amb molt poques desqualificacions, i a on alguns dels seus tècnics han estat requerits per treballar a altres potències mundials de l’especialitat, com Mèxic, per exemple. I és que algun dia caldria parlar llarg i estès sobre el “miracle de la marxa” que s’hi ha fraguat, bàsicament, entre dues poblacions; El Prat de Llobregat, i Viladecans.

Per Albert Caballero Recio.